Quant et deu de més qui et paga tard

Els interessos no s'han de demanar: es meriten sols

És el primer que sorprèn, i és a l'article 5 de la Llei 3/2004: el deutor incorre en mora automàticament, «por el mero incumplimiento del pago en el plazo pactado o legalmente establecido», sense que calgui recordatori, burofax ni avís de venciment. No és que puguis començar a cobrar interessos quan reclamis: és que s'estan meritant des de l'endemà del venciment, els reclamis o no.

L'article 6 posa les dues condicions, i són raonables: que tu hagis complert el teu —lliurat, prestat el servei— i que no hagis cobrat a temps per una causa que no sigui culpa teva.

Des de quan es compta: el termini per defecte són 30 dies

Si el contracte no diu res, l'article 4 fixa el termini de pagament en trenta dies naturals des que va rebre la mercaderia o des que vas prestar el servei. Se'n pot pactar més, però hi ha un sostre: seixanta dies naturals, i aquest topall no es pot saltar ni amb la signatura del creditor. Un «pagament a 90 dies» escrit en un contracte no val més que el paper.

El tipus legal canvia cada sis mesos, i per això això es calcula per trams

Aquí és on fallen gairebé totes les calculadores. El tipus legal de l'article 7 és el tipus del Banc Central Europeu de la seva última operació principal de finançament abans del semestre, més vuit punts percentuals, i el Ministeri el publica al BOE cada sis mesos. És a dir: hi ha un tipus diferent per a cada semestre.

Una factura que venç al maig i es cobra al setembre no es liquida a un tipus: es parteix en dos trams, cadascun amb el seu. Aplicar a tot el retard el tipus d'avui dóna un número que el deutor refà en cinc minuts amb la taula del BOE i et discuteix amb raó. La calculadora de dalt parteix el període sola i t'ensenya els trams.

La fórmula de cada tram és la de sempre —import × tipus ÷ 100 × dies ÷ 365— i hi ha dos detalls que també es fan malament. Un: són 365 dies, no 360; l'any comercial de 360 és un costum bancari i amb ell l'interès surt un 1,4 % per damunt del que correspon. Dos: s'arrodoneix una sola vegada, al final; arrodonint tram a tram i sumant surt una altra xifra, i és just la que no coincideix quan l'altre la comprova.

Els 40 €, que gairebé ningú no reclama

L'article 8 diu una cosa que convé llegir sencera: quan el deutor incorre en mora, «deberá pagar al acreedor una cantidad fija de 40 euros, que se añadirá en todo caso y sin necesidad de petición expresa a la deuda principal». No és una indemnització que s'hagi de justificar ni negociar: és automàtica, i és per cada factura impagada, no per client.

I per sobre d'aquests 40 €, si has tingut costos de cobrament degudament acreditats —una gestió de recobrament, un advocat— també es reclamen, amb la factura al davant.

El que no porta aquest compte: IVA

Un interès de demora no forma part de la base imposable de l'IVA. L'exclou l'article 78.Tres.1.º de la Llei 37/1992, que deixa fora les indemnitzacions que «por su naturaleza y función, no constituyan contraprestación o compensación» d'un lliurament o d'un servei. Un interès indemnitza el retard; no retribueix res que hagis lliurat.

Conseqüència pràctica: si passes al client una factura d'interessos, aquella línia va a tipus zero i amb la menció de per què. Posar-li un 21 % és repercutir un IVA que no s'ha meritat: tu el declares de més i ell no se'l pot deduir. I sense la menció escrita, qui la rebi te la retornarà demanant l'IVA.

I una cosa que aquesta llei no cobreix

La Llei 3/2004 regula els pagaments entre empreses, i entre empreses i administracions públiques. No s'aplica a un client particular: si qui et deu és un consumidor, el que regeix és el que hàgiu pactat i, a falta de pacte, l'interès legal dels diners, que es fixa cada any a la llei de pressupostos i és bastant més baix que aquest.